Representa el mite de Dafne, nom que en grec significa llorer. Era una nimfa filla del déu-riu Peneu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Eros, l'estimava, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió Apol·lo la va perseguir, i ella va fugir cap a les muntanyes per evitar-lo; llavors ella es va encomanar al déu del riu Peneo, que la va transformar en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l'arbre que des d'aquest moment va ser consagrat al déu Apol·lo.
dimecres, 27 de febrer del 2013
Apol·lo i Dafne
Apol·lo i Dafne és una estàtua realitzada per Gian Lorenzo Bernini entre els anys 1621 i 1623. Pertany a l'estil barroc.
Representa el mite de Dafne, nom que en grec significa llorer. Era una nimfa filla del déu-riu Peneu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Eros, l'estimava, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió Apol·lo la va perseguir, i ella va fugir cap a les muntanyes per evitar-lo; llavors ella es va encomanar al déu del riu Peneo, que la va transformar en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l'arbre que des d'aquest moment va ser consagrat al déu Apol·lo.
Representa el mite de Dafne, nom que en grec significa llorer. Era una nimfa filla del déu-riu Peneu que transcorre per la regió de Tessàlia. El déu Apol·lo, afectat per una de les fletxes d'Eros, l'estimava, però ella no li corresponia i l'esquivava. En una ocasió Apol·lo la va perseguir, i ella va fugir cap a les muntanyes per evitar-lo; llavors ella es va encomanar al déu del riu Peneo, que la va transformar en un llorer. Dels seus peus anaven sortint arrels i les seves extremitats es convertien en frondoses branques de l'arbre que des d'aquest moment va ser consagrat al déu Apol·lo.
dimarts, 12 de febrer del 2013
Apol·lo poema
"A Dafne los brazos ya le crecían
y en luengos ramos vueltos se
mostraban;
en verdes hojas vi que se tornaban
los cabellos que el ojo
oscurecían;
de áspera corteza se cubrían
los tiernos miembros aún
bullendo estaban;
los blancos pies en tierra se hincaban
y en torcidas
raíces se volvían
Aquél que fue la causa de tal daño,
a fuerza de
llorar, crecer hacía este árbol,
que con lágrimas regaba.
¡Oh miserable
estado, oh mal tamaño,
que con llorarla crezca cada día la causa
y la
razón por que lloraba!
Garcilaso de la Vega
Garcilaso de la Vega
Subscriure's a:
Missatges (Atom)